EL FLABIOL VALENCIÀ.
.- El nom:
Segons el diccionari català – valencià – balear conegut amb el nom d’ALCOVER, Flabiol és: Instrument musical rústic, consistent en un canó de canya, de llargada entre 12 i 35 cm. Tallat obliquament a un extrem i amb forats pel llarg, que produeix un so semblant al de flauta i sol esser emprat principalment pels pastors i per acompanyar certes festes de poble; a/ Flabiol de set canons: la flauta de Pan.
El fet que a la “flauta de Pan” li diguem els catalanoparlants Flabiol de set canons, demostra que “Flabiol” és la manera que tenim de dir-li a qualsevol tipus de “Flauta”. Per altra banda, en l’edició de l’Spill de R. Chabás el 1905, tal com indica Joan Coromines , se cita el següent: «Este nombre se puede decir anticuado en Valencia, pues apenas se usa en las montañas de la Marina de Alicante: flaviol o fabiol llaman en el Valle de Ebo a una flauta de caña que termina con un nudo: en la parte opuesta tiene la lengüenta, y en su longitud, los agujeros para las diferentes notas». A la comarca de La Marina, on hi havia hagut un valencià poc contaminat, seguien dient-li flabiol en el món de la xirimita, on servia d’auxiliar per a ensinistrar-se i aprendre noves tonades. Els anys 80 i també a la comarca de la Marina encara queden dos xirimiters que fan flabiols de canya i que fan servir el mot flabiol, són la família Boronat de Callosa d’en Sarrià i Simeó Mulet Escoda de Pedreguer, nascut a Pinos, una partida de Benissa. Simeó havia estat vailet amb un pastor d’Alcanalí que es feia per ús propi xirimites i flabiols de diferents tipus: A tots els deia flabiols.
.– El flabiol:
Al tercer quart del segle XX, donada la baixada del nombre de xirimiters i pastors i la pèrdua de coneixements tradicionals, el flabiol és un instrument pràcticament desconegut per a la majoria de la població i el seu nom un record. Amb tot i això, cal dir que als pobles, fins als anys seixanta del segle passat, a totes les fires i porrats i havia parades on venien uns flabiolets de canya amb un adornament de la senyera i un floquet al cap de baix a manera de penjador, amb la mateixa factura i bec que els nostres flabiols, d’afinació inexistent i forats aleatoris, que tenien molt d’èxit entre els xiquets. Però el flabiol el feien servir tots els xirimiters-dolçainers Valencians, ja digueren Xirimita: tot el sud fins al Xúquer; Dolçaina: en l’àmbit d’influència de València ciutat; o Gaita, a les comarques del nord i en tot el dialecte tortosí. A terres de castellers, on diuen Gralla, desconeixem si el feien servir, encara que seria molt provable, ja que a la resta de llocs on hi ha oboès tradicionals com l’Aragó o Castella també existeix algun tipus de flabiol amb la digitació de la “dulzaina o gaita”, encara que amb noms diferents com “pinfano aragonés” o “pito castellano”. Aquest instrument estava fet de canya de diferents mides, amb sis o set forats al davant i un al darrere, embocadura de bec, conducte amb tosquet i un tallavent amb bisell i la seua digitació natural donava una escala tonal en mode major i amb la tònica al mig, com també la xirimita, característica molt estesa en la música tradicional valenciana. No hem fet cap estudi seriós, però instruments semblants els trobem a tot arreu on hi ha canya, ja siga “arundo donax” com la nostra, o d’altres espècies i varietats. No és cap endemisme ni cap particularitat valenciana. Si de cas el caracteritza l’escala produïda i la situació de la tònica.
.– Evolució:
Els anys 70-80 del segle passat i com a conseqüència del ressorgiment de la música tradicional a les nostres terres i la creació de les escoles de xirimita-dolçaina, el flabiol també rep una forta espenta, ja que es converteix, com tradicionalment havia sigut, en l’instrument auxiliar amb què els nous alumnes aprenen a digitar. La mojoria d’escoles de dolçaina el fan servir, però sobretot és l’escola de Joan Blasco, primer a Algemesí i després a València ciutat qui normalitza el seu ús. Aquests flabiols de les escoles de dolçaina estaven fets de canya i funcionaven molt bé, de fet la canya dóna una resposta excel·lent i amb una mica de cura es poden afinar perfectament, ara, cada canya té unes mides diferents, de llargària i de gruix del canut i per tant una afinació diferent i no ajustada al diapasó actual. Açò intentà solucionar-se amb la construcció amb tubs de fontaneria, però la resposta era pitjor que la canya, i la imatge i l’estètica no era gens agradable i provocava refús en els seus destinataris, que generalment tenien una concepció romàntica de la dolçaina, el flabiol i de la música tradicional valenciana. La solució a tot açò vingué de la mà d’un xirimiter amb la creació del Flabiol Valencià.
.– El flabiol valencià:
Els problemes de la canya i el tub de fontaneria quedaren resolts amb la construcció artesanal de flabiols de fusta tornejada, mantenint l’estètica, el bec, el bisell i el timbre dels de canya. Açò solucionava tots els problemes, però n’afegia un altre: el preu. La solució final fou construir-los amb plàstic d’injecció, la qual cosa obligà a fer-ne un prototipus i el motle adient i amb això fixar la forma, l’estètica i l’afinació. De fet havia nascut un instrument nou. I així fou. La creació del flabiol de fusta i de plàstic injectat fou de Paco Bessó, que aconseguí la patent de l’instrument en considerar l’oficina de patents que no existia un instrument normalitzat d’aquestes característiques i així va considerar que era uns instrument ex novo.
Bessó afegí l’adjectiu “valencià” per tal d’evitar confusions, donat que els conreadors de la música tradicional i la societat en general identificava el mot de flabiol, sobretot, al de la cobla de sardanes. La digitació es mantingué igual al de canya, amb un forat pel cromatisme de la nota més baixa (com té la xirimita-dolçaina actualment) i amb dues orelles harmòniques per facilitar l’execució d’aquesta mateixa nota. Pel que fa a l’afinació, lògicament, es decantà per l’estandarditzada La3=440 Hz i l’escala comença per Re4, essent aquesta la nota real, ja que al contrari que la xirimita el flabiol no transporta . La seua extensió arriba al La5. Els qui tinguen ganes i habilitat poden arribar al Do6. La tònica, com el de canya i la xirimita està al centre, essent la seua tonalitat natural la de Sol major i, clar està, el Fa sona naturalment sostingut, podent fàcilment canviar a tindre la tònica dalt i baix només alterant el Do i tocant en Re Major. L’opció de començar l’escala per Re tingué dos motius: que la nomenclatura més estesa entre els sonadors de xirimita és aquesta i així està escrita la majoria de les tonades; i que el Re4 es produeix en una mida de tub molt còmoda per la seua execució i a més a més, no calia transportar. Tot comptant que el flabiol sona una octava més alta que la seua escriptura.
.– El flabiol valencià escolar:
Al nou instrument, amb afinació estandarditzada, digitació fàcil i preu assequible, se li van obrir noves possibilitats musicals: alguns grups de música tradicional ho van fer servir i, sobretot, podia introduir-se en el món escolar. Un instrument fàcil, econòmic, amb moltes capacitats pedagògiques que pot formar part del conjunt de percussió i plaques de l’escola i especialment apropiat per dur la melodia i per executar les cançons tradicionals de la cultura valenciana. El flabiol valencià, igual que la xirimita, té set forats al davant i un al darrere, ja que amb el dit menut es fa un semitò, de manera que per passar de “Re” al “Mi” cal alçar dos dits. Açò es pensà que seria difícil d’assimilar per als xiquets de primària, alçar dos dits per fer una nota no era fàcil d’explicar ni massa pràctic, per la qual cosa s’optà per eliminar eixe forat del dit menut, quedant com tradicionalment havia sigut, amb sis forats al davant i un al darrere.
D’aquesta manera s’aconseguí per una part facilitar la digitació i per altra tindre els dos dits menuts lliures per subjectar millor el flabiol a l’hora d’alçar tots els dits per fer el Re agut.
Per diferenciar-lo del flabiol que es feia servir per a aprendre a tocar la xirimita, li van dir “Flabiol Valencià Escolar”. A partir d’ací va anar creixent l’interès per l’ús d’aquest instrument en l’àmbit escolar, fins hui en dia, en què es fa servir a més de vint centres de primària i alguns de secundària.
La seua integració a l’escola ha creat la necessitat de fer mètodes, cançoners i treballs, cosa que ha anat fent inicialment el mateix Paco Bessó, publicant-lo al seu web personal i posteriorment al grup de facebook : “mestres de música pel Flabiol Valencià”.
També han publicat treballs. Josep Pons Martí, “Flabiol”, edicions Bromera i David Reig Delhom, “Canta, toca i balla”, Audioart Ediciones. Teresa Ortega Ferrer, ha fet el treball de fi de grau, “Introducció del flabiol a l’escola com a alternativa a la flauta dolça”. Finalment s’ha aconseguit que la Generalitat Valenciana reconega el Flabiol Valencià com un instrument amb què es pot aprendre música a les escoles i així, per iniciativa del CEFIRE d’Alacant, s’organitzen tallers pels diferents CEFIREs per tal de donar a conèixer les possibilitats i avantatges de l’ús del Flabiol Valencià en l’ensenyament musical.
Amb el Flabiol valencià a l’escola s’aconsegueix:
– Per una banda els xiquets toquen fàcilment cançons, balls, nadales… melodies tradicionals que estan en la memòria col·lectiva de la societat valenciana, al mateix temps que podríem traure de llibres i arxius moltes melodies tradicionals abans que es perden del tot, cosa que els seria més fàcil amb el flabiol valencià que amb la flauta alemanya. Sense descartar poder tocar també temes de música clàssica, culta, de pel·lícules, moderna o d’altres cultures.
– Per altra banda, consolidem la nostra identitat com a poble, amb una cultura musical pròpia i reforçant també la nostra llengua, que utilitzaríem en cantar i tocar les nostres cançonetes. – Per als pares seria molt més gratificant escoltar als seus fills tocar temes musicals coneguts per a ells i que els recorde la seua infantesa i els seus avantpassats.
– Hi ha molta gent que pensa que ajudaria a proliferar més si cal les escoles de xirimita-dolçaina, cosa que és certa però que no considerem l’objectiu principal.
