Diversitat cultural, model de progrés. Per la interculturalitat!
Ens ha tocat viure una època on la diversitat cultural és evident, només cal veure per exemple l’Alfàs del Pi, lloc on conviuen al voltant de 100 nacionalitats diferents. Per què la societat accepte i valore la interculturalitat cal començar perquè conega la nostra cultura, la cultura d’ací, tants anys menyspreada i oblidada, i quan parle de cultura em referisc a la llengua, la música, la dansa, les tradicions i costums, que és part important del patrimoni cultural immaterial dels valencians.
Les darreres dècades o fins i tot el darrer segle, s’ha fet una tasca important d’arreplegament i publicacions de cançons i músiques tant en l’àmbit personal, com local, comarcal o provincial, però si es queda en això, una recopilació, és com si haguérem fet un museu (biblioteca) on es pot anar a consultar o veure que feien els indis d’ací fa un temps, mentre que del que es tracta és d’aconseguir que la nostra cultura seguisca viva al carrer, al dia a dia, que els xiquets d’ací canten i toquen cançons tradicionals valencianes, que juguen a jocs tradicionals valencians, que coneguen i ballen el que ací es ballava, que parlen la nostra llengua tant a l’aula com al pati o el carrer i la millor manera d’aconseguir-ho és que a les escoles de primària i secundària estiga ben present.
Perquè ací es produïsca una barreja de cultures hem de començar per conéixer la nostra i després fer totes les fusions culturals que vulguem, però no mai partint del desconeixement de la nostra o ignorant-la.
La flauta dolça és un instrument inventat i fet a Centreeuropa perquè els xiquets centreeuropeus puguen tocar i conéixer fàcilment la música tradicional centreeuropea i no la valenciana, mentre que el FLABIOL Valencià és un instrument que té unes característiques semblants a la flauta dolça quant a l’emissió de so (flauta de bec), però ben diferent quant a la digitació, en la que es pareix a la xirimita o dolçaina, instrument melòdic tradicional valencià. Aquesta semblança amb la dolçaina fa que el Flabiol valencià siga l’instrument idoni perquè els xiquets valencians puguen tocar fàcilment la nostra música, això facilitaria que a l’escola toquen, canten i ballen tot eixe repertori que forma part del patrimoni cultural immaterial dels valencians. Cal dir també que amb el Flabiol valencià també es pot tocar tot tipus de música, culta, clàssica, moderna i d’altres cultures. Si aconseguim açò, aconseguirem que d’ací 20-30 anys gran part de la societat que viurà a les nostres comarques i ciutats coneguen l’existència de la nostra cultura, la nostra llengua i fins i tot que sàpiguen alguna cançoneta en valencià, com jo recorde alguna que vaig aprendre fa més de 30 anys a l’escola:
Mongooooo (bis)
Epi epa emaie (bis)
Eeeeae (bis)
Epi epa emaié (bis).
